TEMA 2 CADA CASA ÉS UN MÓN

            Dimensió estètica i literària. Les figures retòriques

• Les figures retòriques

  En la unitat anterior hem vist que els textos literaris són fruit d'una intenció artística o creativa i que el seu llenguatge és més elaborat que el d'altres textos. En aquesta unitat i les següents estudiarem algunes de les tècniques a què poden recórrer els escriptors per aconseguir textos estèticament més elaborats: són les figures retòriques. Segons la intenció concreta i el tema de cada text, o bé segons l'estil de cada autor, trobarem unes determinades figures.
  De figures retòriques, n'hi ha desenes, i es poden classificar en diversos grups segons que afectin els sons que componen la paraula, la manera com es construeixen les oracions, la relació lògica entre la paraula i la realitat a què es refereix o el mateix significat de les paraules.
• Pujar

  Figures relacionades amb els sons

  A l'hora de compondre un text literari, especialment si es tracta d'un poema, l'autor pot escollir uns determinats sons que li permetin provocar un determinat efecte en el lector, o bé que imitin sons o sorolls de la naturalesa o de la vida quotidiana. Llavors recorre a les dues principals figures retòriques relacionades amb els sons: l'al·literació i l'onomatopeia.
  • L'al·literació consisteix en la repetició d'un o diversos sons en un mateix fragment (una oració, un o dos versos, una estrofa, fins i tot al llarg d'un poema) amb la intenció de suggerir una determinada sensació o, simplement, de crear un ritme a través de la repetició. Les al·literacions més conegudes les trobem en jocs lingüístics o embarbussaments, com ara:Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat. Però l'al·literació també té un ús literari, com s'aprecia, per exemple, en el fragment que hem reproduït del poema Pirinenques de Joan Maragall. Fixeu-vos quantes vegades es repeteix el so corresponent a les grafies b o v. Sens dubte, aquesta al·literació, que a més es concentra en l'última estrofa, crea un ritme que ajuda a fer més intens el sentiment que ens vol transmetre el poeta.

  I em vaig trobant tan bé allà entremig,

  i em va envaint com una immensa pau,

  i vaig sent un tros més del prat suau

  ben verd, ben verd sota d'un cel ben blau.

  • L'onomatopeia consisteix en la combinació de sons de la llengua per imitar o suggerir sorolls reals. El llenguatge corrent és ple d'onomatopeies, com quan diem nyam, nyam per imitar el so que fem quan mengem. Literàriament, en podem observar l'ús en aquests versos de Jaume Bru:

  Els pollets diuen: «pii-pii»;

  les gallines: «co-co-co».

  El pollastre no es passeja:

  el pollastre és l'home bo.

  De vegades l'onomatopeia s'aconsegueix mitjançant la repetició de diversos sons, és a dir, amb l'al·literació. És el cas que trobem en el poema de Joaquim Ruyra Xàfec d'estiu, en què la repetició del so de la xeix suggereix el soroll que fan els peus quan piquen dins un bassal:

  xics i xavals, xopollejant-hi, es xopen.